Penjatsunany Weblog

Ha estat un viatge meravellós, espectacular i inolvidable; potser el millor que farem a la vida.

Myanmar ens ha deixat empremta sens dubte, i més que els paisatges o els monuments el que ens ha deixat enamorats és la seva gent; amable, desinteressada, senzilla i màgica!

Pels qui us decidiu a viatjar-hi (i us ho recomanem de cor), la millor opció és anar-hi per lliure. No només perquè el Govern rebrà molta menys pasta sinó també perquè podeu repartir els beneficis entre més gent i us podeu escapar de la ruta típica Yangón-Mandalay-Inle-Bagan, i anar per exemple a Myityikina baixant per l’Irrawaddy com ho hem fet nosaltres (gosaria dir, que ha estat el MILLOR DEL VIATGE). A més, és un país apte per totes les butxaques: un mes ens ha costat per cap uns 325 euros, tot inclòs…no està gents malament!

Aquí deixem algunes coses a recordar que com en altres països ens endurem tota la vida:

– La vestimenta birmana: el longy, omnispresent allà on es va, tant en dones com en homes. L’únic país del sudest asiàtic que encara conserva les seves robes tradicionals sense substituïr-les per roba occidental. La gràcia i l’elegància que caracteritza a les birmanes quan se’l posen i lo divertits que són els homes quan se’l desfan i se’l tornen a posar (inclosos els monjos que sovint quan es banyen o juguen al futbol, se’l posen com si fos un bolquer…).

– El thanaka: el ser presumides no és monopoli de les occidentals! I queda ben demostrat quan al viatjar en vaixell comences a veure com totes les dones baixen a rentar-se, tornen, treuen la seva pedra hi verteixen aigua i comencen a “rascar” la fusta de sàndal per fer-ne la pasta líquida, que després de vàries capes de crema hidratant, es reparteixen per la cara de les maneres més inversemblants. Presenciar aquest ritual és increïblement bonic.

– Els viatges amb autobús local o tren. No saps mai quan arribaràs, ja que cada x temps han de parar una estona per tirar galledes d’aigua freda al motor (yuju!!). Per exemple: de Inle a Bagan, que els separa uns 125 kilòmetres vam trigar unes 15 hores de sotracs i parades inesperades; i de Bagan a Yangón vam trigar-ne 17, i l’única informació era “No problem, but problem in motor, in 30 minuts take dinner, no problem, no problem” amb un ampli somriure desdentegat.

– Una cosa que no oblidarem tampoc, és lo putajadíssims que estan els civils per la Junta Militar: “Com tenir un milió de motius per exterminar una dictadura i els seus seguidors, ser pacífic i no morir en l’intent, volum 1”. I Jesús va posar l’altre galta..bla bla.però a Birmània suposo que hauria fet servir l’amatralladora.

– A Birmània no només hi ha arròs!!! Tots els birmans menjen una quantitat de fregits inhumana. Verdures, pasta de farina fregida amb sucre, carn, el que vulguis!

– La Mohinga: si a Malàsia hi havia la Laksa, a Myanmar el plat estrella fora de l’Estat Shan és la Mohinga, que val 500 kyats (menys de 30 cèntims d’euro) el bol. Es tracta d’una sopa de fideus amb trossos de pasta de peix, verdures i ou. Boníssim.

– Detall de bon matí: per a menjar unes bones “Porras amb xocolata”, no és necessari desplaçar-se a Madrid, també qui vulgui es pot acostar a Myanmar per menjar-ne de bon matí! Vam flipar… Això si, la xocolata desfeta se l’haurà de pintar l’interessat o portar-se el Paladín des de casa.

– I per últim el laph-pe-yé, el te tal i com se’l prenen els birmans: te negre amb una quantitat força abundant de llet condensada. No apte pels qui no els agrada el dolç…

En definitiva, segur que hi tornarem, malgrat creiem que ja no estarà com ho hem deixat… De tota manera,

Cezu-beh!!

I ja podem dir que hem estat a Bagan, el regne de les Pagodes, ja que hi ha pagodes, pagodes i més pagodes!! Pels qui els hi agradi l’arquitectura això és el seu paradís, pels qui no, Bagan és un lloc qe s’ha de veure ni que sigui en una visita-flash…!

Nosaltres, pels que ho hagueu endevinat no som uns fanàtics de l’arquitectura antiga, malgrat veure una superfície tan enorme recoverta d’edificis sagrats plens de molsa impacta a tothom. Per aquest motiu, i també per la xafogor infernal (del pal Mandalay) que es respirava a l’ambient hem decidit de fer la visiteta en carro de cavall, que si, és potser molt guiri, però també divertit i ja que s’ha de veure cada emplaçament de Budha en Budha almenys fer-ho d’una manera diferent.

Total, que després d’estar nou horotes voltant pel recinte hem acabat una mica fins la pagoda, i teníem ganes de dir-li al propietari del carro que ara volíem fer un tour de bars…Però ens hem aguantat com uns campions i hem resistit fins la “posta de sol” (hi havia molts núvols), que és el que val més la pena del passeig.

Això si, pels qui els agobia el tema venedors ambulants que s’armin de paciencia ja que a cada temple n’hi ha almenys cinc, venent des d’estatuetes que de ben segur acabaran plenes de póls sobre l’estanteria del pobre que rebi aquest souvenir, a pintures de sorra de l’Irrawaddy (aquí hi hem caigut de ple…), postals, etc. A més el xantatge emocional per part d’alguns era implacable i s’hi acababes comprant la frase final era: “this is lucky money…” Però és clar, s’ha de comprendre que Myanmar actualment té uns índexs de turisme desastrosament baixos i aquesta gent en són els principals afectats.

En fi, la cosa s’acaba i ja marxem de retorn cap a Yangón, a canviar les dones dels longys per les nenes menors d’edat en mini-falda de Bangkok, quin contrast!

Bé, era evident que tant de bus, barca, tren i avió ens estava convertint en culons 😉 o gairebé, així que ben decidits ens hem apuntat a fer un trekking de tres dies per les muntanyes shan. No és que sigui molt bèstia ja que només són 50 o 60 kilòmetres, però estant en pèssima forma, el tema butllofetes d’aigua als peus ha fet la seva aparició…aaaaaaai!

El nostre guia, l’Alex, ha estat maquíssim de debò (de fet era el més guapo de tots els guies que treballaven al poble) i durant tota la travessa ens ha fet de mediador cultural amb la gent de les petites viles, a les quals hem pernoctat. Ell i el seu amic cuiner, que estava aprenent l’anglès, ens han preparat una cuina boníssima i a més han estat una grata companyia durant les hores mortes abans d’anar al llit.

El trajecte ha estat preciós, però el que més ens ha agradat definitivament és el seure i prendre un bon te al arribar…! Bromes a part, hem vist uns contrastos dignes de postal i l’arribada al Llac Inle ha estat també a l’alçada, doncs creuar-ne les aigües sdesprés de tre dies caminant és com lliscar per un tros de núvol! Preciós!

Això si, el més remarcable del trekking a banda de la nit que hem passat al monestir, ha estat el parar-nos en una festa de pa-o (una minoria ètnica), on en el moment que el Marc ha tret la càmara de filmar, han aparegut dones i nens de sota les pedres (ha estat com treure una paquet de “donetes”…). El problema és que si tens tres nenes agafant-te la filmadora, filmar en sí és una activitat complicada, o sigui que he aprofitat que elles estaven ocupades amb L’Home i el resultat han estat aquestes fotos (no perdre’s la iaia del puru):

No es pot dir que hagi estat un creuer de luxe, perquè els sofàs o fins i tot les cadires no hi han estat presents, però el vertader luxe ha estat sense dubte el compartir hores i més hores amb tota aquesta gent mangífica; els birmans.

Aquesta ruta no la vam triar per casualitat ja que socialitzar-nos amb els locals era l’objectiu principal d’anar tan amunt, però no ens haguéssim pensat mai que l’experiència fos tan bonica…

La primera parada l’hem fet a Shimbu, un poblet que ens ha fet l’efecte ue no havia rebut mai cap visita de blancs literalment. Hem estat la vertadera atracció vivent del poble, però per a nosaltres també ha estat tota una aventura conviure, per un dia i una nit, en un poble que sembla no haver estat tocat per la modernitat (ni tan sols hi havia electricitat, a banda de dos generadors, o aigua corrent) i on els seus habitants segueixen amb la senzillesa de fa dos segles. A més, el lloc era veritablement idílic amb tot de búfals d’aigua arreu i un cementiri de vaixells a la riba del riu on les dones anaven a rentar la roba i els nens (nosaltres ens hi pode incloure) a banyar-se.

Això si, si et vols banyar i ets noia és preferible fer-ho amb un longy ben lligat (us assegur-ho que no és fàcil mantenir-lo posat amb elegància) ja que per una banda és símbol de respecte cap als locals i per l’altra desencadena una sèrie de rialles incontrolables arreu on es va, i això sempre és un bon rotllo, no?

Hem deixat Shimbu amb molta tristesa, però després de set hores en barqueta hem anat a parar a Bhamo, un poblet ribereny bonic però molt més gran que el seu precedent, de manera que hi hem passat una fugaç nit per embarcar-nos ràpidament en un ferry xinès de tres plantes cap a Katha; unes horilles una mica dures, i literalment ja que a l’anar de “tirats” el tema de comprar un passatge amb camarot no el portem molt, o sigui que ens ha tocat compartir el duríssim terra de ferro del segon pis del ferry amb tot un conglomerat de mirades encuriosides i venedores amb safates al cap. La gent però, ha estat encantadora durant el trajecte; quan no t’oferien lapée (amanida de fulles de te verd fermentades amb cacahuets) i arròs, anaven a comprar-te dues dotzenes de plàtans “per si de cas” els blancs passaven gana… 😉

A la fi però, hem arribat a Katha, un poblet molt poètic que pels qui no ho saben va ser la llar d’Eric Blair, o més conegut com a George Orwell quan va ser destinat com a oficial de l’exèrcit britànic durant l’època més decadent, i és també on va escriure i on succeeix tota la trama del seu llibre “Els dies de Birmània” (molt recomanable). A Katha ens hi hem passat dos dies perque bé que ho mereixia el lloc i com no la gent. En aquest poblet ens han confirmat que feia mesos que no hi apareixia cap estranger i per tant el motiu pel qual tothom estava entusiasmat quan ens veien venir; de tal manera que fins i tot la primera nit vam anar a petar a unes taules, que nosaltres crèiem restaurant, i quan ens van servir el menjar (sense encara haver demanat cap plat), l’únic home del poble que deuria parlar anglès ens va explicar que allò era un funeral i que era el seu nebot el qui havia mort!!!!!! Automàticament és clar, vam demanar disculpes, però van començar a venir tot de familiars del difunt per riure una estona amb nosaltres i ensenyar-nos birmà, i és clar, que ni se’ns acudís de pagar el sopar!

A Katha també ens hem perdut pels seus meravellosos caminets plens de nens a la bora de l’Irrawaddy, i el Marc ha après una lliçó molt important: “Com rentar la roba al riu sense perdre la vida en l’intent, volum 1”, i tenint com a mestres els banyistes del poble i tot d’espontanis que van aparèixer del no-res, per donar-li al foreign una petita classe de com cal respatllar una semarreta bruta…I per cert, també un molt bon lloc per banyar-se si vas en compte que no se t’emporti la corrent.

Després de que no ens deixéssin entrar a veure la presó (hem pogut veure presos treballant a dins, o sigui que era evident que estava activa i qui sap si amb presos polítics, que en realitat són els “criminals” més comuns a Myanmar, ens hem embarcat en l’últim trajecte per l’Irrawaddy, el més dur, ja que hem tornat a petar dins el ferry xinès, però aquest cop durant més de 24 hores… Ja no sabem si tenim culs o planxes!!!

I desgraciadament tornem a ser a Mandalay, tot i que no trigarem gaire a fugir-ne cap a terres més fresques!

Ha estat senzillament inolvidable…!!!

Després de 24 hores de tren de Mandalay a Myitkyina, arribem no havent dormit gaire però contents ja que tothom està sorprès; flipant que el tren no s’hagi espatllat. Som al límit d’on poden arribar turistes (que no paguin una pasta) a uns 30 Km de la frontera amb la Xina.

Al ser estrangers, en tota la ciutat només tenim dret a allotjar-nos a un hotel Xinès o a la YMCA (pensió cristiana), que és on hem acabat dormint. Hem arribat a aquestes terres amb dos nous amics, en Tiger 1 (atenció el nom), d’ascendència xinesa, que a casa seva ténen varis negocis i és dels pocs birmans que viuen bé i pot vestir-se fashion, que li agrada amb bojeria.

El seu amic Wilson és un jove resident de primer any de medicina que el que desitja és llargar del païs per no tornar-hi més. Tots dos ens han ensenyat els llocs més bonics de la ciutat mentre hem estat aquí; ens hem fet uns bons riures, i ha estat molt agradable poder estar amb la seva companyia. L’últim dia a Myitkyina hem comprat un billet per la primera etapa del que serà la nostra baixada de 5 dies per l’Ayeyarwadi, passant per la Birmània profunda, amb aquesta barca:

Aprés 24 heures en train pour joindre Myitkyina depuis Mandalay, on arrive un peu fatigué mais contents parceque tout le monde est bien surpris que le train n’aie pas cassé au milieu de la route comme d’habitude. au delà de la ville, n’est pas permis d’entrer aux touristes. On est à 30 km de la frontière Xinoise. Comme on est étranger, on a seulement le droit de se loger dans un hotel Chinois ou dans le YMCA des cristians, on a choisi la deuxième option pour une question de tarifes. On est arrivé à cette ville avec deux nouveaux amis, Tiger 1 (attention au nom…) qui est de famille chinoise et un des peux burmais qui à un peu d’argent qui li permet de s’achetter des habilles fashion qu’il adore. Son ami Wilson, médecin assistant de premièr anné, ne pense qu’à foutre le camp du pays pour jamais y retourner. Ils nous ont montré les plus beaux endroits de la ville, on a bien rigolé pendant les jours qu’on est resté là haut. Puis, on à acheté un billet pour la première étape en bateau au long du fleuve Ayeyarwaddi, à travers la Birmanie plus isolée.

Malgrat la imatge idílica que sempre havíem tingut de Mandalay després de llegir George Orwell o Daniel Mason, Mandalay és lletja, lletja… És una ciutat plana i dividida en quadres iguals i molt nova (només té 150 anys), però des d’aquí és on es poden visitar les ciutats antigues i això requereix una mica de temps.

Com bons catalans que seguim sent hem evitat la fastigosa taxa de 10 dòlars governamentals que s’han de pagar per visitar qualsevol punt d’interès, tot esquivant els check points a l’entrada dels monuments i amb una petita ajuda del conductor del taxi. Això es pot fer sempre i quan s’eviti el Palau de Mandalay, un fort horrible amb fossa inclosa que es situa enmig de la ciutat i que quan fa uns anys va cremar-se el Govern el va fer reconstruir amb mà d’obra forçada (del poble i de presoners), de manera que pels locals el fort no és un edifici que s’estimin amb gaire passió.

Inwa és una d’aquestes ciutats antigues i el temps certament li ha passat factura, doncs la ciutat és un conglomerat d’edificis i runes molsoses que s’alcen a través dels prats i cabanes, pero el millor de la visita com sempre no són les roques (que per nosaltres si fa no fa totes són iguals), sinó l’haver gaudit durant unes hores de la vida que es fa en els poblats del voltant (això si, fent el guiri montats en un cotxe de cavalls…).

El més inolvidable del dia però, a part de l’enorme cranc per 300 kyats (20 centims d’euro) que s’ha crospit el Marc, és el pont de teca de la ciutat d’Amarapura; el pont de teca més llarg del món, el qual després de dos cents anys encara suporta dia rere dia els centenars de pescadors, monjos i bicicletes que el trepitgen per anar a l’altre cantó mentre el sol es pon. Una imatge realment bonica pels romàntics i pels que no ho són tant, poden decantar-se pel marisc!

Però deixem Mandalay de moment (malgrat hi tornarem), per anar a l’Estat Kachin i visitar Myitkyina i començar el nostre trajecte per l’Irrawaddy, tot i que de moment ens quedin més de 24 hores de tren per vies bastant derruïdes.