Penjatsunany Weblog

Ja tornem a estar solets..snif snif i també ens acomiadem de la Índia malauradament! Ara qu tornem a estar a la vertadera Índia ens n’adodem de moltes coses que trobarem a faltar ja que cal dir que un cop passat el procés d’adaptació aquest país té quelcom que no es pot oblidar. Aquí van algunes coses especials que durem al cor:

– La “vidilla” dels carrers, de la gent, del país, un aspecte incomparable comparis amb el país que comparis…En cap més lloc del món trobaràs shadús oriental i occidentals, vaques pel carrer, gent tirada, rius de multituds, rates, venedors del que se us pugui passar pel cap, i un mil etcèteres.

– Les vaques: us les podeu trobar de mil maneres: dormint a la platja, remugant enmig de la carretera, menjant-se l’hort d’algun pobre desgraciat, flotant al Ganges amb un corb a la panxa, etc. I ja que parlem d’animals, els gossos també, que fan el mateix que les vaques però reben moltes més òsties (serà qüestió que en una altra vida ens reencarnem en animal sagrat…).

– La tolerància dels indis (a excepció dels cachemirs) a totes les cutures que pot rebre el país; una cultura encuriosida per les altres sense oblidar la seva.

– Els contrastos entre els diferents estats; tant paisatgísticament, com culinàriament i demés; un remolí d’emocions!

– El moviment de cap que usen per dir gaiebé tot: “si”, “potser”, “tracte fet”, “d’acord”, i d’altres formes que de segur se’ns escapen…

Això si, hi ha una cosa que segur NO TROBAREM GENTS A FALTAR: la incessant, truculenta i incansable manera que tenen gairebé tots d’intentar-te timar en totes les vessants possibles que té aquesta paraula!

Shukriyah

Per més informació, a partir d’ara ens trobareu a la pestanya de Myanmar, la pròxima destinació…

Com mols sabreu a Cachemir l’estabilitat política llueix per la seva absència i aquests dies n’hem estat espectadors actius. Ja no teníem clar de venir donat que aquestes últimes setmanes la cosa s’estava complicant amb manifestacions i disparades per part de la polícia militar, però què hi farem com a bons catalans estalviadors (ja havíem comprat el bitllet de tornada a Delhi) vam decidir d’anar-hi; l’únic que no ens pensàvem pas que sortir-ne fos tant difícil… Motiu? El toc de queda que s’ha instaurat a Srinagar des de fa uns dies i que es du a terme de manera intermitent.

Lo bo de la situació és que el propietari de la pensió, l’últim que ens ha dit ha estat: “No problem, no problem to take a bus to airport…”. O sigui que ha estat una vertadera sorpresa sortir al carrer i que el primer policia militar ens digués que era impossible arribar a l’aeroport perquè en el toc de queda era perillós. Però hem trobat una furgo amb un indi i ues dones mes hindús que també agafaven un vol i ens hem usat mútuament: nosaltres no parlem hindi i a ells els hi ha anat la mar de bé la presència de quatre blanquets al darrera del cotxe (es veu que donem credibilitat a la poli).

Següent imatge de peli: el sr. indi treient per la finestra els bitllets impressos com si fos una bandera blanca en senyal de pau, parant a tots els check points de la policia cada 100 metres i fents el paperet, l’Annita i la Mireia somrient a cada militar (per si de cas) mentre aquests amenaçaven al nostre jove i atemorit conductor cachemir al qual li deien que no podria tornar d’on venia perquè després el dispararien (que macos i bonics som els éssers humans en segons quines situacions..).

Total que hem arribat sans i estalvis a l’aeroport i ens disposem a acomiadar-nos dels nostres convidats d’agost, Marc i Anna fins a la pròxima aventura!

Pels interessats, el conductor de la furgo va tornar amb la fotocòpia dels bitllets impressos dels qui estàvem dins de la furgo, per la seva pròpia seguretat.

Ja som a Srinagar, al Cachemir! No les teníem totes després de llegir tot el que ha passat aquestes setmanes, ja que entre manifestacions i disparades le coses no pintaven bé per moure’ns fins a l’estat més problemàtic de la Índia..

Malgrat tot, hem trobat allotjament en una preciosa casa flotant i dues nits amb menjar inclòs ens ha sortit per la ganga de 1.200 rúpies tots quatre (regatejar més hagués estat a l’alçada dels llimacs), preu inpensable si la situació turística estigués estabilitzada…

Les cases del Dal Lake van estar creades en l’època colonial (tal i com es pot comprovar amb la decoració interior de la nau) quan als anglesos no els deixaven viure a terra i se’ls va acudir que no els hi  feia falta si “edificaven” dins el mateix llac.

La veritat es que fa de mal dir, però estem vivint com autèntic oficials britànics de l’època colonial i fins i tot tenim un “servent”! Déu meu!

I ja que ens queda po temps de viatge i l’estrès ens està perseguint de mala manera hem decidit de llogar una barqueta i recórrer els famosos jardins flotants del llac, que a part de ser bonics, el viatge fins a ells és deliciosament relaxant…

Després del pitjor viatge en semi jeep que recordem i que recordarem (2 dies de bots i sutracs per carreteres impossibles), travessant colls de 5.200 metres i dormint a més de 4.500, on dos van passar mal d’alçada i les nenes més aviat fresques (feia fresqueta..) vam arribar a Leh, la província de Ladakh.

Leh és una ciutat interessant per ser la seu dels amants del trekking i també per ser la llar d’un conglomerat important de diferents ètnies de la regió que hi viuen per diversos motius; uns són refugiats, d’altres busquen sort, i d’altres fugen de les seves terres… És un lloc on hi resideixen moltes tradicions i cultures diferents, però l’opertura des de fa uns anys a l’exterior ha comportat grans canvis en aquests valors i bona part de la societat ha canviat les seves maneres ancestrals de guanyar-se la vida i les ha adaptat als turistes.

Leh té molt poc a veure amb el que un pot estar acostumat a veure a la Índia: no hi ha multituts bilionàries passejant pels seus carrers, hi ha una barreja de tibetans, nepalís, indis i més, fa fresqueta, predomina el budisme i el paisatge és llunar!

Recomanació: Si a algú de vosaltres de li acudeix visitar aquestes terres, us recomanem anar a “Ser-Dung Guesthouse” on us atendrà una família molt amable, que fan una sopa, unes truites i un chay de puta mare! A més l’estat de les habitacions no és qualitat índia, és qualitat ladakí, és a dir, impecables i amb aigua calenta!

Des d’Agra decidim abandonar la plana India per començar a enfilar-nos muntanya amunt cap a les terres mes altes del mon, i després de 12 hores en tren i unes altres tantes de pujada permanent amb bus arribem al que havia estat una de les destinacions hyppies preferides, Manali. Un petit paradis envoltat de muntanyes, flors, verd i casetes de fusta molt bem treballades que recorden als xalets alpins, si no fos pels micos, que com no, estan fent de les seves pertot arreu. Tot i que la part antiga esta plena de botigues, restaurants, i german bakeries, conserva gran part del que deuria ser el seu atractiu de fa anys.

Davant d’un paisatge tant bonic, sen’s va acudir de veure’l des de ben amunt amb vista d’ocell, pel que uns vols amb parapent han sigut una de les experiències més gratificants del viatge (no haviem provat mai aquest esport, i val la pena!).

On a décidé d’abandoner la gran vallée de l’Indus pour monter vers les terres les plus hautes du monde, et aprés 12 heures de train et 12 heures de bus de monter sans s’arreter on arrive à une des anciennes destinations preferées des baba-cool, Manali. Un petit paradis bien entouré de montagnes vertes, fleurs, et chalets en bois pareils à ceux des Alpes, mais, bien sur, tout est plein de singes qui font le bordel partout. Même si les village gardela pluspart de son ancienne attirance, les bistrots, commerces pour les touristes et germn bakeries sont partout à la zone.

Face à autant jolie paysage, on a décidé de le regarder depuis tout en haut avec une des meilleures options, le parapent.

I ja hi som, ja som a Agra, la ciutat que conté una de les 7 Mervalles del Món (o ara ja no després del concurs???); la gran obra el Taj Mahal.

Pels qui van un pèl perduts el Taj es data del segle XVII i es va fer construir per un sultà molt enamorat a qui se li va morir la dona. De tanta tristesa va fer venir un dels millors arquitectes mongol-hindi i per a què fes un disseny amb sentiment li va fer matar la dona per assegurar-se que l’arquitecte sentís el mateix que ell…(això si que és empatia!).

El Taj és senzillament impressionant i increïble i costa de creure que la seva simetria (només trencada per la tomba del pobre desgraciat, ja que el fill es va passar pel forro de la solapa els deliris de grandesa del seu pare) sigui tan perfecte. Per entrar-hi cal abandonar les sabates, qualsevol tipus de comestible, cigarrets, encenedors o cigarretes. Esteu avisats!

Després de molts dies sense escriure un post degut a llargues jornades de viatge amb tren des de Mumbai, tornem amb un dels llocs amb més personalitat que hem vist mai. Ciutat sagrada per la religió hindú, banyada pel Ganges, i composada de  carrerons estrets on gossos, vaques, motos, santons, nens, dones amb saris de colors vius i mil estímuls més es barregen creant un escenari tant saturant com fascinant.

Fent una volta pel riu de matinada (amb mil turistes més) hem pogut veure la gent com  comença el dia banyant-se en un ritual d’higiene personal mesclat amb religió, en el mateix riu on veiem passar sovint cadàvers de vaques flotant (amb corb inclòs) restes de flors i espelmes de les seves cerimònies, i lo que faci falta. 

I en aquesta ciutat tan especial és on ens hem reunit amb els  nostres convidats  del mes d’agost, l’Anna i el Marc, amb qui tenim la missió de creuar les muntanyes amb dies i dies de bus fins a Leh. De moment hem aconseguit trobar-nos a Mumbai i  no perdre cap tren…Aqui estem disfrutant d’una terrasseta amb el Ganges de fons i els monos pel voltant, mentrestant, al terrat del costat, uns homes practiquen un dels passatemps mes populars de Varanasi (no ho hem vist a altres llocs de l’India), fer volar estels.