Filed under: Myanmar (Birmània)
No es pot dir que hagi estat un creuer de luxe, perquè els sofàs o fins i tot les cadires no hi han estat presents, però el vertader luxe ha estat sense dubte el compartir hores i més hores amb tota aquesta gent mangífica; els birmans.
Aquesta ruta no la vam triar per casualitat ja que socialitzar-nos amb els locals era l’objectiu principal d’anar tan amunt, però no ens haguéssim pensat mai que l’experiència fos tan bonica…
La primera parada l’hem fet a Shimbu, un poblet que ens ha fet l’efecte ue no havia rebut mai cap visita de blancs literalment. Hem estat la vertadera atracció vivent del poble, però per a nosaltres també ha estat tota una aventura conviure, per un dia i una nit, en un poble que sembla no haver estat tocat per la modernitat (ni tan sols hi havia electricitat, a banda de dos generadors, o aigua corrent) i on els seus habitants segueixen amb la senzillesa de fa dos segles. A més, el lloc era veritablement idílic amb tot de búfals d’aigua arreu i un cementiri de vaixells a la riba del riu on les dones anaven a rentar la roba i els nens (nosaltres ens hi pode incloure) a banyar-se.
Això si, si et vols banyar i ets noia és preferible fer-ho amb un longy ben lligat (us assegur-ho que no és fàcil mantenir-lo posat amb elegància) ja que per una banda és símbol de respecte cap als locals i per l’altra desencadena una sèrie de rialles incontrolables arreu on es va, i això sempre és un bon rotllo, no?
Hem deixat Shimbu amb molta tristesa, però després de set hores en barqueta hem anat a parar a Bhamo, un poblet ribereny bonic però molt més gran que el seu precedent, de manera que hi hem passat una fugaç nit per embarcar-nos ràpidament en un ferry xinès de tres plantes cap a Katha; unes horilles una mica dures, i literalment ja que a l’anar de “tirats” el tema de comprar un passatge amb camarot no el portem molt, o sigui que ens ha tocat compartir el duríssim terra de ferro del segon pis del ferry amb tot un conglomerat de mirades encuriosides i venedores amb safates al cap. La gent però, ha estat encantadora durant el trajecte; quan no t’oferien lapée (amanida de fulles de te verd fermentades amb cacahuets) i arròs, anaven a comprar-te dues dotzenes de plàtans “per si de cas” els blancs passaven gana… 😉
A la fi però, hem arribat a Katha, un poblet molt poètic que pels qui no ho saben va ser la llar d’Eric Blair, o més conegut com a George Orwell quan va ser destinat com a oficial de l’exèrcit britànic durant l’època més decadent, i és també on va escriure i on succeeix tota la trama del seu llibre “Els dies de Birmània” (molt recomanable). A Katha ens hi hem passat dos dies perque bé que ho mereixia el lloc i com no la gent. En aquest poblet ens han confirmat que feia mesos que no hi apareixia cap estranger i per tant el motiu pel qual tothom estava entusiasmat quan ens veien venir; de tal manera que fins i tot la primera nit vam anar a petar a unes taules, que nosaltres crèiem restaurant, i quan ens van servir el menjar (sense encara haver demanat cap plat), l’únic home del poble que deuria parlar anglès ens va explicar que allò era un funeral i que era el seu nebot el qui havia mort!!!!!! Automàticament és clar, vam demanar disculpes, però van començar a venir tot de familiars del difunt per riure una estona amb nosaltres i ensenyar-nos birmà, i és clar, que ni se’ns acudís de pagar el sopar!
A Katha també ens hem perdut pels seus meravellosos caminets plens de nens a la bora de l’Irrawaddy, i el Marc ha après una lliçó molt important: “Com rentar la roba al riu sense perdre la vida en l’intent, volum 1”, i tenint com a mestres els banyistes del poble i tot d’espontanis que van aparèixer del no-res, per donar-li al foreign una petita classe de com cal respatllar una semarreta bruta…I per cert, també un molt bon lloc per banyar-se si vas en compte que no se t’emporti la corrent.
Després de que no ens deixéssin entrar a veure la presó (hem pogut veure presos treballant a dins, o sigui que era evident que estava activa i qui sap si amb presos polítics, que en realitat són els “criminals” més comuns a Myanmar, ens hem embarcat en l’últim trajecte per l’Irrawaddy, el més dur, ja que hem tornat a petar dins el ferry xinès, però aquest cop durant més de 24 hores… Ja no sabem si tenim culs o planxes!!!
I desgraciadament tornem a ser a Mandalay, tot i que no trigarem gaire a fugir-ne cap a terres més fresques!
Ha estat senzillament inolvidable…!!!
Feu un comentari so far
Deixa un comentari
Penjatsunany Weblog 